El PTFE (politetrafluoroetilè) és un material de polímer derivat de la polimerització de monòmers tetrafluoroetilè. Les seves cadenes moleculars presenten una estructura helicoïdal, que repel·leix gairebé completament la penetració d'altres substàncies. Aquesta estructura única dota PTFE amb una gamma de propietats excepcionals:
Estabilitat química: és pràcticament poc reaccionada amb àcids, bases i dissolvents (excepte els metalls alcalins i el gas fluor fos a alta temperatura i pressió).
Resistència a la temperatura àmplia: pot suportar les temperatures de funcionament del terme llarg - de - 200 graus a 260 graus i pot suportar temperatures a curt termini de 300 graus.
Coeficient de baixa fricció: el seu coeficient de fricció superficial és només de 0,05-0,1, un dels materials sòlids més baixos coneguts.
Aïllament: la seva resistivitat del volum és tan alta com 10¹⁸ω · cm, amb la qual cosa es produeix una pèrdua dielèctrica extremadament baixa.
Tot i això, PTFE pur també té limitacions importants:
Baixa resistència mecànica: pateix una duresa insuficient, una mala resistència al ramaderia i és propens a la deformació a alta pressió o càrregues sostingudes. Resistència al desgast feble: PTFE pura té una velocitat de desgast elevada, cosa que fa que no sigui apte per a aplicacions de fricció altes -.
Flux en fred: sota estrès prolongat, experimenta un flux de plàstic lent, afectant l'estabilitat dimensional dels segells.
Dificultat de processament: la seva viscositat extremadament elevada en estat fos (gairebé sòlid) dificulta el modelat tradicional per injecció, normalment requerint modelat i sinterització de compressió.
Aquests defectes limiten l’aplicació directa de PTFE en maquinària de precisió, segellat dinàmic, alta transmissió de freqüència- i altres camps, necessitant l’optimització orientada mitjançant tecnologies de modificació.
